Ayer hizo 2 años que Begoña y yo nos casamos.
Las bodas de Algodón.
Nos ha tocado vivir cosas que… no podemos decir que haya sido una suerte tener que vivirlas, y a nadie se le puede desear. Pero vivirlas y superarlas juntos nos ha hecho conocer la verdadera naturaleza de nuestra relación.
Gracias a ella hoy mi mundo es más mundo y hay en mi vida más alegría. No debe ser mala cosa llegar a esta fecha lleno de amor, ternura y agradecimiento.
La identitat, individual i col.lectiva es conforma de trets definitoris. Així, es pot ser catòlic, nacionalista espanyol, de dretes, del Reial Madrid, a favor del PHN, de la tauromàquia, de la guerra d’Iraq, en contra dels matrimonis homosexuals, de la assignatura de Cultura Cívica, etc…
També es pot ser ric, d’esquerres, del Barça, etc…
I d’altres nombroses combinacions com ric d’esquerres catòlic, de l’Espanyol, nacionalista català, etc….
Des de l’any passat, també es pot ser Meló o Creuat. Un tret identitari més a sumar a tots aquells que cadascú ja tingui. I no s’hi val dir que s’és de tots dos.
Bé, doncs sóc Meló.
Sumo a la meva idiosincrasia aquest tret característic. No sabia que ho era abans de ser-ho, però un cop descobert, i acceptat, passa a formar part de la meva definició com a persona. Al meu epitafi hauria de posar “Fou un bon Meló”.
I potser podriem parlar amb el Ministeri de l’Interior per tal que possesin un camp al DNI on els Montmelonins poguessin definir-se com a Melons o Creuats.
Vist amb perspectiva, no sé per què sóc Meló. Podría haber estat Creuat. De fet un Meló sense un Creuat és tan inútil com un Creuat sense un Meló. Però un cop pressa la consciència de la meva pertenença grupal, no hi ha volta enrera. Cal defensar-la. Melons, tenim una historia a escriure.
Bromes apart, cal felicitar a tot l’equip de Cultura i Joventut amb la Carme Palacios al front per la bona tasca feta des de fa molt temps.
Hi ha moooolta feina darrera la preparació d’una Festa Major. Feina sovint intangible, que no es veu ni es toca. Moltes hores, esforços, maldecaps… Molt capital social posat a sobre de la taula durant molts mesos per arribar a aquells dies. I no sempre les coses surten com s’havia pensat ni tothom és capaç de veure i reconèixer aquell esforç i treball. I malgrat tot es fan, els esforços i els treballs, una i una altra vegada, amb actitud i entrega que sobrepassa el compliment de la professió remunerada.
Per això cal felicitar, i molt efusivament.
Fa anys que venim donant voltes a com ho podiem fer per revifar la Festa Major amb la creació de colles. Com ho podiem fer per fomentar la participació amb la rivalitat i la competència com a base de juguesca i diversió. Alguns dels ideòlegs i artífexs ja no formen part (formalment) de l’equip, però és evident que tot això no seria possible sense l’ajuda de tots els qui estan i els qui han estat.
Aquest any s’ha assolit una fita molt important en l’objectiu de fer una Festa Major més dinàmica i participativa. Una fita fonamental, de fet: la gent s’ho ha cregut i s’ho ha fet seu.
No m’enrotllo més. Com deia la veu en off en aquell anunci de BMW: ” Y cuando crees has llegado a puerto…. en realidad el viaje no ha hecho más que empezar”.
Visca la Festa Major!!!
