A aquestes alçades de la campanya de les autonòmiques jo, personalment, ja estic cansat d’escoltar raonaments sense argument, debats de besucs i bravates més emocionals que racionals.
Això de la nova política, cada vegada em cansa més, perquè ni és nova ni és Política.
Aquesta tarda recordava la campanya de les autonòmiques del 1999. Jo vaig col·laborar a la campanya de Pasqual Maragall, en aquell local del carrer Consell de Cent on també hi havia la seu de Ciutadans pel Canvi, i en què vam passar moltes tardes i nits d’aquells mesos de Setembre i Octubre.
Jo concretament vaig treballar (com a voluntari sempre) en un projecte que vam batejar amb el nom de Metonímia. Féiem servir aquesta figura literària com a nom del projecte, perquè de la mateixa manera que una metonímia és un fenòmen semàntic pel qual es designa una cosa o idea amb el nom d’una altra, la idea era que Espanya no era sense Catalunya de la mateixa manera que Catalunya no era sense Espanya. Una part pel tot i el tot per qualsevol de les seves parts.
Demanàvem reconeixement d’Espanya de la singularitat catalana, com a part integrant d’Espanya, alhora que reivindicàvem els lligams històrics, culturals, afectius i emocionals amb la resta de pobles germans de l’Estat. El mateix que avui diem. Exactament. Reconeixement, diàleg, negociació, respecte i pacte entre els pobles d’Espanya.
Aquesta era la idea que els socialistes defensàvem i que Pasqual Maragall va fer seva en l’acte que es va fer al Círculo de Bellas Artes de Madrid on es va presentar el manifest de recolçament a aquesta idea, amb assistències notables com les d’Odon Elorza i altres figures significades de la resta del socialisme espanyol del moment. Aquells que ara reivindiquen l’herència suposadament perduda del socialisme d’en Pasqual, farien molt bé a revisar notes, hemeroteca i records. Per no fer passar ase per bèstia grossa, més que res.
No obstant, m’ha sobtat molt la polseguera que ha aixecat que abans d’ahir Miquel Iceta fes servir una projecció de la bandera i l’escut d’Espanya per il·lustrar el què realment som: una unió històrica de pobles que han viscut i conviscut junts i que han evolucionat conjuntament, cap a millor i la immensa majoria de vegades per voluntat pròpia i per al bé comú.
«És l’únic símbol federal que tenim» deia Iceta. I té tota la raó. Conegueu l’escut i us adonareu que recull tota la nostra història i la dels territoris que conformen aquesta nació de nacions que es diu Espanya, feta i construïda entre tots els seus pobles des d’abans de l’any 1000.
Convé conèixer una mica la història i l’evolució d’aquest escut per adonar-se que sempre ha estat així.
Petronella d’Aragó, que va néixer el 1136 a Barbastre i Ramon Berenguer IV l’any 1101 a Barcelona, i es van casar a Lleida el 1150, no sé si per conveniència, però no en desacord. I Ferran el Catòlic era nascut a Sos i el seu casament amb Isabel de Castella tampoc no sembla que fós un matrimoni forçat.
Però tornem a l’escut.
El Reial Decret 2964/1981, del 18 de desembre (uns mesos després que estiguéssim a punt de tornar a les catacumbes històriques de la mà de’n Tejero) el BOE publicava la normativa de l’escut de l’Espanya democràtica.
És aquest:.svg/1024px-Escudo_de_Espa%C3%B1a_(mazonado).svg.png)
La norma diu en el seu article 1er:
- El escudo de España es cuartelado y entado en punta. En el primer cuartel, de gules o rojo, un castillo de oro, almenado, aclarado de azur o azul y mazonado de sable o negro.
El regne de Castella. - En el segundo, de plata, un león rampante, de púrpura, linguado, uñado, armado de gules y coronado de oro.
El regne de Lleó. - En el tercero, de oro, cuatro palos, de gules o rojo.
El regne de Catalunya i/o d’Aragó (és acollonant que ni tan sols la Wikipedia i la Viquipèdia es posin d’acord. El diable està en els matissos i us convido a llegir atentament a totes dues pàgines la part que parla de l’orígen.Jo després de llegir-ho encara no he sabut si l’origen està al 1096, a la batalla de Alcoraz, al 1150 a l’escut de Ramon Berenguer IV, o a la tomba d’Ermesenda, que pel que es veu no era ben bé una senyera). - En el cuarto, de gules o rojo, una cadena de oro, puesta en cruz, aspa y orla, cargada en el centro de una esmeralda de su color.
El regne de Navarra - Entado de plata, una granada al natural, rajada de gules o rojo, tallada y hojada de dos hojas de sinople o verde.
El regne de Granada. - Acompañado de dos columnas de plata, con la base y capitel de oro, sobre ondas de azur o azul y plata, superada la corona imperial la diestra, y de una corona real la siniestra, ambas de oro, y rodeando las columnas una cinta de gules o rojo, cargada de letras de oro, en la diestra «Plus» y en la siniestra «Ultra», (del latín Plus Ultra, Más Allá).
Les columnes d’Hércules, que va separar l’estret de Gibraltar segons el mite. Els orígens imperials i reials, i el Plus Últra que va significar que Cristòfor Colon, sota el regnat dels Reis Catòlics va mostrar al món occidental que hi havia un més enllà. Un nou món. - Al timbre, Corona Real cerrada, que es un círculo de oro, engastado de piedras preciosas, compuesta de ocho florones de hojas de acanto, visible cinco, interpoladas de perlas y de cuyas hojas salen sendas diademas sumadas de perlas, que convergen en el mundo de azur o azul, con el semimeridiano y el ecuador en oro, sumado de cruz de oro. La corona forrada de gules o rojo.
I només en el segon article es diu:
El escudo de España, tal y como se describe en el artículo anterior, lleva escusón de azur o azul, tres lises de oro puestas dos y una, la bordura lisa de gules o rojo, propio de la dinastía reinante (Borbón-Anjou).
Deixant clar, des del meu punt de vista, que les flors de llis de la dinastia al tro és cosa apart dels escuts dels pobles que conformen Espanya.
Com era l’escut de la II República?
Doncs aquí el teniu:
L’escut franquista em nego a reproduir-lo, però conté exactament els mateixos elements territorials. Exactament els mateixos, amb alguns matissos. Una de les grapes de l’àliga (l’àliga de Sant Joan evangelista, que va ser incorporada per Isabel la Catòlica) agafa la senyera i l’altra agafa Navarra, i a sota hi ha el jou i les fletxes.
L’escut actual, el constitucional, aquell en què estan representats els diferents territòris i històries del nostre país, a mi, agradi a qui agradi o desagradi a qui desagradi, aquest escut em representa, i amb ell m’hi sento perfectament cómode, perquè expressa la pluralitat d’aquest país en què vivim, en el què, per anar bé, hauríem de trobar la manera de resoldre els nostres problemes sense amenaces unilaterals de cops de porta i tabics.